L’hostatgeria de Celma Hotel*** recupera un nom històric: el del senyoriu de Celma, amb arrels templeres, actualment Celma i els seus masos són zona de protecció del Patrimonio Histórico Artístico. Es tracta d’una zona més enllà de l’antic poble de Celma, a l’Alt Camp, un nucli situat a 743 m d’alt al sector oriental, sota el puig de Celma (801 m), presidit per les ruïnes del castell de Celma. Aquest ja és esmentat el 977, i prop seu s’hi va erigir l'església de Sant Cristòfol, que va ser la parròquia del lloc. El 1142, el castell va ser donat als templers, i el 1171, el bisbe de Barcelona els va concedir també la parròquia, amb la creació de la comanda de Sant Cristòfol de Celma. Extingit l'orde del Temple l’any 1312, la propietat va ser dels hospitalers del gran priorat de Catalunya, que van continuar nomenant-hi comanadors fins al final del segle XVIII. Des del segle XV tenia els mateixos comanadors que Vallmoll i Puigpelat. El terme de Celma tenia 49 focs el 1358, molts d'ells establerts al Pla de Manlleu. Modernament ha estat abandonat, només en resta l'església gòtica de Sant Cristòfol. Celma (o Selma segons la toponímia actual) no és avui més que un re­cord historicoarqueològic materia­litzat en les runes d’una església i un castell, encimbellades en un paratge de l'Alt Camp que llinda amb el Baix Penedès. Però durant llargues cen­túries foren el cap d’una comanda, primer templera i després hospitale­ra, que senyorejà un radi local amb extensions per altres pobles del Camp, com Vallmoll o Puigpelat. El paratge de Celma es defineix com a tal en el curs de la reconquesta i colonitza­ció de la marca del Penedès en els segles X-XII, per obra de la casa de Santmartí, que erigí el primitiu castell i església al cim de la serra, afilerat en aquella línia de­fensiva que s’estenia des de Queralt per Montagut, Montmell, Pinyana, Albà... vora la plana penedesenca. La dificultat de restauració d’aquell territori fronterer mogué els vicaris del castell a traspassar-lo amb tot el seu rodal a l’orde del Temple (1142), que just llavors co­mençava a introduir-se per Catalu­nya. La incorporació cristiana de Tarragona i Tortosa a mitjan segle Xll facilità el re­poblament d’aquest sector muntanyenc de rereguarda, amb la constitució d’una pre­ceptoria o comanda com a cen­tre dominical. Així mateix, s’operava l’estructuració feudal amb l’establiment d’uns castlans feudataris del castell que asseguraven l’ordre pú­blic i la defensa del territori, amb càrrec a les terres dominicals o feu de castlania, a ells atribuït. I, paral·lelament, s’operava també la funda­ció parroquial corresponent per part de l’església de Barcelona (1171), bé que sota el patronat templer, per concessió del prelat d’aquella. En el curs del segle XIII, l’actuació senyorial de la comanda anà absorbint els estrats d’homes lliures, de jurisdicció comú, per aca­bar amb una plena senyorialització. Les concessions reials posteriors de l’exercici de la justícia pels comana­dors acabaren d’arrodonir l'estructura del que esdevindria un veritable senyoriu jurisdiccional a Celma. L’extinció de l’orde del Temple al principi del segle XIV comportà el traspàs dels seus domi­nis –en el nostre cas el de Celma– a mans de l’orde de l'Hospital. Les crisis econòmiques i demogràfiques (pesta negra, anyades d’esterilitat), les violències feudals, les incidències de les guerres inter­nes del s. XV i, ja a l’edat moderna, el bandole­risme, afecta­ren profundament l’estabilitat de la comanda celmenca, que conegué però també fases de franca recupera­ció, com la concentració al s. XVI de les terres en poques mans que permeté una millor explotació agrícola dels diferents masos existents, i la reducció de les prestacions agràries a censos fixos en metàl·lic. El reformisme borbònic i el conseqüent intervencionisme estatal assestaren un cop sensible al senyo­riu de Celma, amb el qüestionament dels seus privilegis i regalies menors, i amb l’augment de la pressió fiscal a mitjan segle XVIII. Després, a l'inici del vuit-cents, els trastorns polítics i militars i la instauració del règim constitucional repercutiren de manera radical en la comanda de Celma, tant en la dimensió senyorial com eclesiàstica. Si ja el 1831 la comanda quedà incor­porada a la corona, el concordat de 1851 suposà la definitiva extinció de l’orde. El castell de Celma presideix les ruïnes del petit poble del mateix nom, abandonat totalment als anys trenta del s. XX. No era aquest l’únic nucli de població de l’extens territori adscrit al castell, malgrat que sí era un dels elements essencials en l’ordenació interna. Els nombrosos masos existents especialment a partir del s. XII són una mostra de la riquesa històrica d’aquesta línia defensiva que va ajudar a consolidar la Catalunya nova. Alguns d’ells encara existeixen avui en dia. Informació extreta de Quaderns de Vilaniu/Miscel·lània l’Alt Camp núm. 9 (1986) p. 82-84 i FIGUERAS I FONTANALS, Ll. M. El senyoriu de Celma. L’esquema funcional. Valls: Institut d’Estudis Vallencs, 1999. Enllaços d'interès Les Pobles, terra de grallers. Les Pobles i el monestrir de Santes Creus. El Municipí d'Aiguamúrcia. Enllaç a la web de la Ruta del Cister.